-El Punt és un diari en llengua catalana nascut el 24 de febrer del 1979 a les comarques gironines. Fins al 1990 va tenir el nom de «Punt Diari». En l'actualitat disposa de deu edicions territorials: les edicions diàries de Barcelona, Barcelonès nord, Comarques gironines, Maresme, Camp de Tarragona - Terres de l'Ebre, Penedès i Vallès Occidental; i les edicions setmanals de Perpinyà, País Valencià i el Pati. Aquesta darrera és l'edició de l'Alt Camp i la Conca de Barberà. El 24 de febrer de 2009, en motiu del trentè aniversari del rotatiu, es posà en funcionament l'edició digital amb la inauguració de la pàgina web.
L'abril de 2010 fou guardonat amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana concedit per la Generalitat de Catalunya.
-El Diari de Girona (antigament, Los Sitios) és una publicació periòdica en llengua catalana de la Província de Girona, centrada en les notícies d'àmbit local i comarcal de les terres gironines.
El Diari de Girona es va fundar el 1943, amb el nom de Los Sitios, utilitzant la maquinària confiscada del diari l'Autonomista, propietat de la família Rahola. En aquell moment, era l'única publicació periòdica diària de la Província de Girona, i l'òrgan de premsa del règim franquista a Girona. Durant la transició espanyola mantingué el seu nom fins a finals dels anys 70, quan el canvià pel de Los Sitios-Diari de Girona, introduint progressivament el català. Finalment, a inicis dels anys 80 adoptà el nom actual i una línia editorial democràtica i independent, i passà a publicar-se completament en català.
El Diari de Girona actual es vanta d'ésser l'hereu del vuitcentista Diario de Gerona de avisos i noticias, fundat al 1889 per la família Masó i editat per aquesta fins al 1936. En realitat, l'única connexió entre els dos diaris és que tenen un nom semblant, a més d'haver comprat la capçalera històrica del diari de la família Masó.
-lamalla.net és el diari digital en català de la Xarxa Audiovisual Local iniciat l'any 1999.
lamalla.net va néixer el 13 de juny de 1999, coincidint amb un dia d'eleccions municipals i europees, gràcies a l'impuls de la Diputació de Barcelona, sent una de les primeres webs informatives en català i el primer diari digital que va néixer amb concepció de servei públic. El primer director va ser Joan Francesc Cànovas.
Amb creació de LaMalla, s'incorpora al conjunt de serveis de suport a la comunicació local que ja comptava amb el Circuit de Televisions Locals (creat el 22 de febrer de 1999 i que posteriorment va donar lloc a la Xarxa de Televisions Locals) i COM Ràdio (en funcionament des de 1994).
La primera edició va recollir la informació sobre el desenvolupament de la jornada electoral i dels resultats les eleccions locals. En la fase inicial, laMalla es concebia com una edició diària, renovada cada dia a primera hora del matí. No s'havia imposat encara el concepte de servei d'informació continuada que s'aplica avui als mitjans digitals.
En els seus inicis, laMalla va obrir una finestra de comunicació a municipis i entitats d'àmbit local, el Punt d'Informació Compartida. El sistema permetia que els usuaris registrats (ajuntaments, entitats públiques o privades de caràcter social) poguessin aportar continguts al portal i difondre informació útil als internautes, especialment en clau de proximitat.
-L'Avui és un diari d'informació general publicat a Barcelona.
Considerat com un rotatiu de signe catalanista, fou el primer que s'edità en llengua catalana després de la dictadura franquista. També va ser el primer diari electrònic dels Països Catalans (i de la Península ibèrica) present a Internet (des de l'1 d'abril de 1995).
L'any 2002 fou guardonat amb el Premi Nacional a la Projecció Social de la Llengua Catalana, concedit per la Generalitat de Catalunya, pels 25 anys continuats i ininterromputs de publicació diària en català en un llenguatge normativament correcte i al mateix temps adequat a tots els sectors i franges d'edat dels lectors de les diferents seccions del diari, com un element imprescindible per a la normalització lingüística de les terres de llengua i cultura catalanes.
diumenge, 22 de maig del 2011
dissabte, 21 de maig del 2011
4. Gèneres perIodístics
El gènere periodístic és un gènere recent, aparegut al segle XIX, caracteritzat per la seva font de difusió: els mitjans de comunicació moderns i la premsa escrita. Alguns dels textos d'opinió es poden considerar periodisme literari atesa la seva elaboració formal i la presència del punt de vista subjectiu del periodista. El gènere periodístic es pot definir en funció del paper que juga el narrador o emissor del missatge en relació a la realitat observada.
Es poden dividir en dos grans grups:
•els textos informatius, que tenen com a objectiu prioritari la transmissió d'informacions sobre persones, llocs, accions o esdeveniments. Aquestos utilitzen fundamentalment noticies i reportatges objectius.
•els textos d'opinió o interpretatius, que no responen a les característiques pròpies de la informació ja que pretenen divulgar idees i estan molt vinculats amb la creació personal. Els textos d'opinió tenen molts elements comuns amb els textos assagístics, i sovint es fa difícil destriar-los.
A més ens podem trobar amb una classificació de subgèneres periodístics com:
•La notícia: és un text breu d'informació sobre un fet d'actualitat recent. No conté opinions personals de l'autor. Forma el gruix principal dels escrits que trobem en la premsa escrita i respon a sis preguntes bàsiques: qui?, què?, quan?, on?, com? i per què?. Consta del titular, el subtítol (que inclouen el qui i el què), l'entrada (síntesi de les dades bàsiques) i el cos (exposició de les dades en ordre decreixent d'importància). Notícia és tot aquell fet nou que resulti d'interès per als lectors. O dit d'una altra manera, una notícia és un esdeveniment sorprenent, estremidor, transcendental... i, sobretot, recent. Una notícia conté el relat d'una informació. Ha de donar resposta als sis tipus de circumstàncies denominades les 6 W.
•El reportatge: és un text informatiu, una notícia ampliada pel que es presta més a l'estil literari que la notícia.
És un gènere informatiu deslligat de l'actualitat del moment. Generalment, el reportatge surt d'una recreació d'alguna cosa que va ser notícia, però també de fets que sense ser notícia, en el sentit més estricte del terme, formen part de la vida quotidiana.
El reportatge pretén subratllar les circumstàncies i l'ambient que emmarquen un fet.
Dins del reportatge trobem:
-Article d'opinió : Escrit de persones que col•laboren esporàdicament i que expressen opinions, judicis, idees o comentaris personals sobre fets actuals o d'interès humà. També rep el nom d'article de col•laboració i, en funció de la seva distribució, de columna.
-Article de crítica:Ressenya informativa, interpretativa i avaluadora d'una obra publicada, exposada o representada en públic ( literatura, pintura, música, cinema..), segons el criteri de l'autor de l'article, amb la finalitat d'orientar el lector.
-Cartes al director/dels lectors: Són escrits dels lectors, adreçats al director, que solen expressar opinions, comentaris, agraïments...sobre esdeveniments d'actualitat, qüestions personals, informacions o articles publicats en el diari. Acostumen a passar una censura prèvia, que únicament superen aquelles cartes que combreguen ideològicament amb el diari.
-Editorial: Escrit sense signar que dóna opinió sobre la manera de pensar del diari en temes d'abast social. L'opinió coincideix amb la de la direcció del diari i orienta al públic lector. Si apareix signat rep el nom d'article de fons.
•La entrevista: és aquella en què l'entrevistador es limita a exposar la seva conversa amb un personatge mitjançant el sistema de pregunta i resposta. Una entrevista conté informacions, opinions, vivències, etc. sobre algun tema d'interès rellevant. Aquest tema és fixat prèviament per l'entrevistador que té com a missió fonamental formular les preguntes. En algunes ocasions, l'entrevistador pot saltar l'ordre prèviament establert en el seu guió de treball i, al fil d'una resposta interessant, introduir una pregunta nova. L'entrevista és un diàleg extens i aprofundit entre un periodista i una persona coneguda. N'hi ha de dos tipus: les informatives, centrades en l'opinió de l'entrevistat sobre fets d'actualitat, la seva feina, etc., i les psicològiques, basades en la personalitat de l'entrevistat.
Es poden dividir en dos grans grups:
•els textos informatius, que tenen com a objectiu prioritari la transmissió d'informacions sobre persones, llocs, accions o esdeveniments. Aquestos utilitzen fundamentalment noticies i reportatges objectius.
•els textos d'opinió o interpretatius, que no responen a les característiques pròpies de la informació ja que pretenen divulgar idees i estan molt vinculats amb la creació personal. Els textos d'opinió tenen molts elements comuns amb els textos assagístics, i sovint es fa difícil destriar-los.
A més ens podem trobar amb una classificació de subgèneres periodístics com:
•La notícia: és un text breu d'informació sobre un fet d'actualitat recent. No conté opinions personals de l'autor. Forma el gruix principal dels escrits que trobem en la premsa escrita i respon a sis preguntes bàsiques: qui?, què?, quan?, on?, com? i per què?. Consta del titular, el subtítol (que inclouen el qui i el què), l'entrada (síntesi de les dades bàsiques) i el cos (exposició de les dades en ordre decreixent d'importància). Notícia és tot aquell fet nou que resulti d'interès per als lectors. O dit d'una altra manera, una notícia és un esdeveniment sorprenent, estremidor, transcendental... i, sobretot, recent. Una notícia conté el relat d'una informació. Ha de donar resposta als sis tipus de circumstàncies denominades les 6 W.
•El reportatge: és un text informatiu, una notícia ampliada pel que es presta més a l'estil literari que la notícia.
És un gènere informatiu deslligat de l'actualitat del moment. Generalment, el reportatge surt d'una recreació d'alguna cosa que va ser notícia, però també de fets que sense ser notícia, en el sentit més estricte del terme, formen part de la vida quotidiana.
El reportatge pretén subratllar les circumstàncies i l'ambient que emmarquen un fet.
Dins del reportatge trobem:
-Article d'opinió : Escrit de persones que col•laboren esporàdicament i que expressen opinions, judicis, idees o comentaris personals sobre fets actuals o d'interès humà. També rep el nom d'article de col•laboració i, en funció de la seva distribució, de columna.
-Article de crítica:Ressenya informativa, interpretativa i avaluadora d'una obra publicada, exposada o representada en públic ( literatura, pintura, música, cinema..), segons el criteri de l'autor de l'article, amb la finalitat d'orientar el lector.
-Cartes al director/dels lectors: Són escrits dels lectors, adreçats al director, que solen expressar opinions, comentaris, agraïments...sobre esdeveniments d'actualitat, qüestions personals, informacions o articles publicats en el diari. Acostumen a passar una censura prèvia, que únicament superen aquelles cartes que combreguen ideològicament amb el diari.
-Editorial: Escrit sense signar que dóna opinió sobre la manera de pensar del diari en temes d'abast social. L'opinió coincideix amb la de la direcció del diari i orienta al públic lector. Si apareix signat rep el nom d'article de fons.
•La entrevista: és aquella en què l'entrevistador es limita a exposar la seva conversa amb un personatge mitjançant el sistema de pregunta i resposta. Una entrevista conté informacions, opinions, vivències, etc. sobre algun tema d'interès rellevant. Aquest tema és fixat prèviament per l'entrevistador que té com a missió fonamental formular les preguntes. En algunes ocasions, l'entrevistador pot saltar l'ordre prèviament establert en el seu guió de treball i, al fil d'una resposta interessant, introduir una pregunta nova. L'entrevista és un diàleg extens i aprofundit entre un periodista i una persona coneguda. N'hi ha de dos tipus: les informatives, centrades en l'opinió de l'entrevistat sobre fets d'actualitat, la seva feina, etc., i les psicològiques, basades en la personalitat de l'entrevistat.
2. Història de la premsa escrita
El concepte premsa escrita es refereix a publicacions impreses que es diferencien en funció de la seua periodicitat. Aquesta periodicitat pot ser diària (en aquest cas es sol anomenar diari, o més comunament periòdic), setmanal (setmanari o revista), mensual (el cas de moltes revistes especialitzades) o anual (anuari).
Existeixen des de l'aparició de la impremta, sent el primer mitjà de comunicació de masses i els vehicles originals del periodisme. Encara que la informació és la seua funció més destacada, la premsa periòdica posseeix, com tot mitjà de comunicació, les funcions d'informar, persuadir, promoure, formar opinió, educar i entretindre (habitualment resumides en informar, formar i entretindre).
La seua història va començar quan la República Romana, va fer circular una llista de esdeveniments, anomenada Acta Diürna ("esdeveniments del dia"), en l'any 59 a. C..Va haver una publicació del govern imperial chinés en l'any 713 d.. C. que s'anomena Kaiyuan Za Bao ("Notícies Mesclades"). No obstant, aquests precedents de la premsa escrita no van alcançar molt d'èxit o distribució sense la impressió massiva que es va alcançar gràcies i a partir de Gutenberg. La premsa escrita com a tal va aparèixer baix la forma de fulles soltes a finals del segle XV (la invenció de la premsa de full data del anys 1450). Durant els segles següents van començar a créixer nombrosos periòdics. El periòdic més veterà que encara opera hui en dia és el Post-och Inrikes Tidningar de Suècia, fundat en 1645. La generalització de els periòdics va tenir que esperar a la societat industrial: fou a partir de mitjans del segle XIX quan es va experimentar un gran desenvolupament d'aquests mitjans.
En 1884, Otto Mergenthaler va inventar la màquina del linotip, que modela línies senceres de lletres amb plom calent. Aquest invent va iniciar tota una època de treball que va durar quasi un segle. En 1962, el diari Los Angeles Times començà a accelerar els seus linotips amb cintes perforades de computadores RCA, després d'automatitzar l'alineació i el text en columnes. Açò va augmentar l'eficiència dels operadors manuals dels linotips en un 40%. En 1973, la corporació va introduir terminals de correcció electrònics, que foren imitats per las corporacions Raytheon, Atex y Digital Equipment Corporation, entre d'altres. Aquestes terminals van entregar tires de tipus sobre pel·lícula de fotofijadores de lletra.
Existeixen des de l'aparició de la impremta, sent el primer mitjà de comunicació de masses i els vehicles originals del periodisme. Encara que la informació és la seua funció més destacada, la premsa periòdica posseeix, com tot mitjà de comunicació, les funcions d'informar, persuadir, promoure, formar opinió, educar i entretindre (habitualment resumides en informar, formar i entretindre).
La seua història va començar quan la República Romana, va fer circular una llista de esdeveniments, anomenada Acta Diürna ("esdeveniments del dia"), en l'any 59 a. C..Va haver una publicació del govern imperial chinés en l'any 713 d.. C. que s'anomena Kaiyuan Za Bao ("Notícies Mesclades"). No obstant, aquests precedents de la premsa escrita no van alcançar molt d'èxit o distribució sense la impressió massiva que es va alcançar gràcies i a partir de Gutenberg. La premsa escrita com a tal va aparèixer baix la forma de fulles soltes a finals del segle XV (la invenció de la premsa de full data del anys 1450). Durant els segles següents van començar a créixer nombrosos periòdics. El periòdic més veterà que encara opera hui en dia és el Post-och Inrikes Tidningar de Suècia, fundat en 1645. La generalització de els periòdics va tenir que esperar a la societat industrial: fou a partir de mitjans del segle XIX quan es va experimentar un gran desenvolupament d'aquests mitjans.
En 1884, Otto Mergenthaler va inventar la màquina del linotip, que modela línies senceres de lletres amb plom calent. Aquest invent va iniciar tota una època de treball que va durar quasi un segle. En 1962, el diari Los Angeles Times començà a accelerar els seus linotips amb cintes perforades de computadores RCA, després d'automatitzar l'alineació i el text en columnes. Açò va augmentar l'eficiència dels operadors manuals dels linotips en un 40%. En 1973, la corporació va introduir terminals de correcció electrònics, que foren imitats per las corporacions Raytheon, Atex y Digital Equipment Corporation, entre d'altres. Aquestes terminals van entregar tires de tipus sobre pel·lícula de fotofijadores de lletra.
1. Varietats de mitjans de comunicació
Un mitjà de comunicació de massa és un terme usat per anomenar el sector dels mitjans de comunicació específicament concebuts i dissenyats per arribar a una gran audiència.
Tot i que en principi un mitjà de comunicació és qualsevol instrument usat per a transmetre i rebre dades, actualment el terme s'usa per a designar uns ens capaços de fer arribar a un gran públic la informació, l'entreteniment o la propaganda.
Els mitjans de comunicació més habituals són:
•La premsa és un mitjà editat en paper, normalment amb una periodicitat diària o setmanal, la funció principal de la qual consisteix a presentar notícies. La premsa, canalitzada a través dels periòdics, acostuma a defensar una postura política més o menys marcada (o seguir una "línia editorial"), proporcionar informació sobre fets d'actualitat, aconsellar els lectors, etc. De vegades inclouen tires còmiques, acudits, articles literaris, suplements monogràfics... En gairebé tots els casos i en diferent mesura, els seus ingressos econòmics es basen en la publicitat. És qualificat com el mitjà de comunicació més influent en matèria d'opinió.
•La ràdio és una tecnologia que possibilita la transmissió de senyals sonors mitjançant la modulació d'ones electromagnètiques. En l'actualitat existeix una ampla xarxa de ràdios a tot el món, que transmeten programacions de caire informatiu o d'entreteniment. Es tracta d'un mitjà d'abast limitat, ja que la distància màxima a què una emissora de ràdio pot emetre el seu senyal depèn de factors geològics i del tipus d'ona electromagnètica que utilitza.
•La televisió és un sistema de telecomunicació per a la transmissió i recepció d'imatges en moviment i so a distància. Aquesta transmissió pot ser efectuada mitjançant ones de ràdio per xarxes especialitzades de televisió per cable. El receptor dels senyals és el televisor. La paraula "televisió" és un híbrid de la veu grega "Tele" (distància) i la llatina "visio" (visió). El terme televisió es refereix a tots els aspectes de transmissió i programació de televisió. A vegades s'abrevia com TV. Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada a 1900 per Constantin Perski al Congrés Internacional d'Electricitat de París (CIEP).
•El cinema és un dels mitjans de comunicació més massius que existeixen. Gràcies a les seves variats de gèneres pot abastar una multitud de temes pensats per a una gran diversitat d'espectadors.
•Internet és un sistema d'interconnexió de xarxes de computadors, implementat sobre un conjunt de protocols i codis informàtics anomenats TCP / IP, i garanteix que xarxes físiques heterogènies funcionin com una xarxa (lògica) única. Fa la seva aparició per primera vegada el 1969, quan ARPAnet estableix la seva primera connexió entre tres universitats a Califòrnia i una a Utah. Ha tingut la major expansió en relació a la seva curta edat comparada per l'extensió d'aquest mitjà. La seva presència a gairebé tot el món, fa d'Internet un mitjà massiu, on cadascú pot informar de diversos temes en les edicions digitals dels periòdics, o escriure segons les seves idees en blocs i fotologs o pujar material audiovisual com en el popular lloc YouTube. Alguns diuen que això converteix en els principals actors de la Internet als propis usuaris.
•El llibre és una col·lecció d'un o més treballs escrits, usualment imprès en paper i embolicat en tapes per protegir i organitzar el material imprès. És un dels mitjans de comunicació més antics que existeixen. N'hi ha sobre diferents temes selectes.
També podem considerar altres mitjans de comunicació en masses al disc compacte, al DVD i a la publicitat.
Aquesta última és una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dintre de la comercialització, procés de posar un producte en venda utilitzant el màrqueting, tècnica de conèixer el mercat, i així mitjançant canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte a comercialitzar. La publicitat s'ha establert com una tècnica de comunicació massiva imprescindible per al funcionament dels mitjans de comunicació moderns. No sols difonen informació i missatges sinó que manté econòmicament molts mitjans per als quals és la principal font d'ingressos. La publicitat investiga i analitza el públic i context social a servint-se de distintes disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia, estadística i economia entre altres.
La publicitat no només proporciona informació sobre productes concrets, sinó que a més, comunica informació sobre la classe de persones que hem de considerar atractives, els llocs on ens hauria agradar viure i els estàndards que hem d'observar en la manera de vestir, de parlar, etc.
Tot i que en principi un mitjà de comunicació és qualsevol instrument usat per a transmetre i rebre dades, actualment el terme s'usa per a designar uns ens capaços de fer arribar a un gran públic la informació, l'entreteniment o la propaganda.
Els mitjans de comunicació més habituals són:
•La premsa és un mitjà editat en paper, normalment amb una periodicitat diària o setmanal, la funció principal de la qual consisteix a presentar notícies. La premsa, canalitzada a través dels periòdics, acostuma a defensar una postura política més o menys marcada (o seguir una "línia editorial"), proporcionar informació sobre fets d'actualitat, aconsellar els lectors, etc. De vegades inclouen tires còmiques, acudits, articles literaris, suplements monogràfics... En gairebé tots els casos i en diferent mesura, els seus ingressos econòmics es basen en la publicitat. És qualificat com el mitjà de comunicació més influent en matèria d'opinió.
•La ràdio és una tecnologia que possibilita la transmissió de senyals sonors mitjançant la modulació d'ones electromagnètiques. En l'actualitat existeix una ampla xarxa de ràdios a tot el món, que transmeten programacions de caire informatiu o d'entreteniment. Es tracta d'un mitjà d'abast limitat, ja que la distància màxima a què una emissora de ràdio pot emetre el seu senyal depèn de factors geològics i del tipus d'ona electromagnètica que utilitza.
•La televisió és un sistema de telecomunicació per a la transmissió i recepció d'imatges en moviment i so a distància. Aquesta transmissió pot ser efectuada mitjançant ones de ràdio per xarxes especialitzades de televisió per cable. El receptor dels senyals és el televisor. La paraula "televisió" és un híbrid de la veu grega "Tele" (distància) i la llatina "visio" (visió). El terme televisió es refereix a tots els aspectes de transmissió i programació de televisió. A vegades s'abrevia com TV. Aquest terme va ser utilitzat per primera vegada a 1900 per Constantin Perski al Congrés Internacional d'Electricitat de París (CIEP).
•El cinema és un dels mitjans de comunicació més massius que existeixen. Gràcies a les seves variats de gèneres pot abastar una multitud de temes pensats per a una gran diversitat d'espectadors.
•Internet és un sistema d'interconnexió de xarxes de computadors, implementat sobre un conjunt de protocols i codis informàtics anomenats TCP / IP, i garanteix que xarxes físiques heterogènies funcionin com una xarxa (lògica) única. Fa la seva aparició per primera vegada el 1969, quan ARPAnet estableix la seva primera connexió entre tres universitats a Califòrnia i una a Utah. Ha tingut la major expansió en relació a la seva curta edat comparada per l'extensió d'aquest mitjà. La seva presència a gairebé tot el món, fa d'Internet un mitjà massiu, on cadascú pot informar de diversos temes en les edicions digitals dels periòdics, o escriure segons les seves idees en blocs i fotologs o pujar material audiovisual com en el popular lloc YouTube. Alguns diuen que això converteix en els principals actors de la Internet als propis usuaris.
•El llibre és una col·lecció d'un o més treballs escrits, usualment imprès en paper i embolicat en tapes per protegir i organitzar el material imprès. És un dels mitjans de comunicació més antics que existeixen. N'hi ha sobre diferents temes selectes.
També podem considerar altres mitjans de comunicació en masses al disc compacte, al DVD i a la publicitat.
Aquesta última és una activitat comunicativa encaminada a aconseguir uns objectius dintre de la comercialització, procés de posar un producte en venda utilitzant el màrqueting, tècnica de conèixer el mercat, i així mitjançant canals de difusió, difondre missatges de promoció del producte a comercialitzar. La publicitat s'ha establert com una tècnica de comunicació massiva imprescindible per al funcionament dels mitjans de comunicació moderns. No sols difonen informació i missatges sinó que manté econòmicament molts mitjans per als quals és la principal font d'ingressos. La publicitat investiga i analitza el públic i context social a servint-se de distintes disciplines com la psicologia, sociologia, antropologia, estadística i economia entre altres.
La publicitat no només proporciona informació sobre productes concrets, sinó que a més, comunica informació sobre la classe de persones que hem de considerar atractives, els llocs on ens hauria agradar viure i els estàndards que hem d'observar en la manera de vestir, de parlar, etc.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)